L’historial de la meua família em projecta a un possible futur inexistent, sempre lligat a l’etern present o pitjor encara. La meua àvia, la mare de Carme, també patí alzheimer i morí després de quasi 10 anys en estat vegetatiu. Amb l’alzheimer, la meua ment i el meu cos es moririen amb anys de diferència. La meua identitat marxaria per sempre i s’oblidaria del meu cos, que no se que conservaria de mi.
També pense en els experiments per a obtindre la cura d’aquesta malaltia, i en els milions de víctimes que han patit i en totes les que han de patir a causa de la experimentació amb altres animals, com els que ompliran les gàbies del nou centre de l’hospital La Fe de València . Els nostres patiments o les nostres pors ens converteixen en eines per a mantindre cambres de tortura, fins i tot, als soterranis dels hospitals.